Des del segle XI, el Castell de Florejacs pertany a la nostra família, i això ens enorgulleix i ens motiva a protegir el monument històric. Ara i per primera vegada, és una Societat Limitada (SL) de la família Jaumandreu de Balanzó i Urquijo.
El vam heretar de la nostra mare, Rosario de Balanzó i de Febrer, que juntament amb el nostre pare, Roberto Jaumeandreu Marimón, van dedicar tota la seva vida a convertir-lo en un castell habitable i en un museu.
La nostra àvia, Rosario de Febrer i Sanllehí, amb el nostre avi, José M. de Balanzó Echevarría, van fer la dura tasca de reconstrucció de l’edifici.
Històricament, el castell de Florejacs, amb el veí castell de les Sitges, va formar part de la línia fronterera entre el món àrab i el cristià en l’època de la Reconquesta i la repoblació de les terres de la zona.
La part vella del poble de Florejacs està tancada dins d’un recinte que segueix la forma del que va ser la muralla del castell medieval. La part que es conserva de la fortificació, que ocupa el sector est, on es fa més palesa la part atalussada del baluard, és el conjunt format per una bella torre del segle XIV i la base de la muralla, presumiblement del segle XI, sobre el qual hi ha una casa senyorial del segle XVI.
Durant l’Edat Mitjana, no existia el poble de Florejacs, únicament hi vivien els habitants del castell i un nombre reduït de persones al seu servei. Concretament, cap a l’any 1380, Florejacs reunia únicament quatre focs. un cop passades les necessitats defensives, cap al segle XVI, els senyors, aprofitant una època d’eufòria econòmica a causa de la valoració del gra, van decidir construir, aprofitant la muralla, una gran casa amb finestres cap al camp, contigua a una de les torres existent, que van conservar com a símbol de senyoratge, integrant-la a l’habitatge i obrint-hi una gran balconada.
A partir d’aquell moment, van autoritzar persones de la seva confiança a construir-hi les seves cases aprofitant la muralla. Així va començar el desenvolupament que va portar Florejacs a convertir-se en un poble que l’any 1715 ja tenia 18 cases, i al començament del segle XX, una cinquantena amb prop de 200 habitants.
Referent al mobiliari, s’ha fet el mateix que amb l’arquitectura, s’ha acceptat el llegat de segles passats. Així, el recorregut per les dierents estàncies permet contemplar mobles i objectes d’art procedents de totes les èpoques a partir del segle XVI, agrupats en conjunts harmònics i adaptats a la vida familiar, ja que no es tracta d’un museu sinó d’una residència viva.
 |
 |